Ell era perfecte, era l'home que sempre havia desitjat, era allò que esperava desde ja feia temps. Ell va ser qui va il·luminar la meva foscor, qui va desfer les meves ombres, qui va destruir les meves llàgrimes, qui em va seguir al llarg de tot el camí, qui em feia volar quan no hi havia cel; o això em pensava. Ell m'havia fet feliç sempre, no tenia de què queixar-me, però amb el temps ho vaig veure tot ben clar: ell era qui em feia caure quan no hi havia forat, qui em deia que no quan hi havia un sí, qui no em deixava volar més enllà del cel, qui no em deixava somriure en un dia de pluja, qui no em deixava ser lliure quan tot estava engabiat.
Res no era el que em pensava; el meu príncep blau s'havia convertit en el meu caballer negre, les seves veritats s'havien convertit en mentides, els seus somriures en falses esperançes, la seva brillor d'ulls sempre havia estat brillor d'enveja, les seves caricies en mans fredes, les seves paraules en secrets amagats i el seu cor en diable empresonat. M'havia fet creure que ell era qui em feia arribar alt, però en realitat m'estaba deixant caure. Les roses que em regalava estaven plenes d'espines enverinades, d'espines plenes d'enveja i d'espines plenes d'egoïsme. Volia que em punxès fins sentir el mal, i ho va aconseguir; em vaig punxar i vaig veure còrrer aquelles gotes de sang tan amargues fins arribar a sentir el dolor de la traició.
Va haver-hi un punt en que les llàgrimes que en un principi havien estat destruides, van començar a brotar. Plorava del mal de les mentides, de por a què em fes caure i no em deixés aixecar, de por a dormir i que no em deixès llevar.
Tenia por de que volguès ser l'amo dels meus sentiments i jo esclava dels seus mals.
